Follow @UMPViajarlo

Flag Counter
Tweets por el @UMPViajarlo.  
UN MÓN
PER VIATJAR-HI
El lloc on compartir els teus viatges   

Espanola    Inglesa
                       
INICI
QUI SOM?
CATALUNYA
ESPANYA
EUROPA
ÀFRICA
AMÈRICA
ÀSIA
OCEANIA
CONTACTE

La Mola, Montcau, Turó de la Pola i Castellsapera: 4 pics del
Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac
 (Sergi, Yolanda i Marta)

Excursió circular de poc més de 20 km per coronar aquests quatre pics principals del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac, espai protegit de gran valor paisatgístic a la província de Barcelona. Vam començar pujant a la Mola (1104 m) pel camí dels Monjos i vam visitar el monestir romànic del cim, que dóna nom a parc. Després vam seguir al nord fins a coronar el rocós Montcau (1057 m). Des d'allà vam anar cap a l'oest per pujar al Turó de la Pola (930 m) i finalment el Castellsapera (939 m). La ruta ens va portar unes 8 hores, incloent les parades per esmorzar, dinar i descansar. Encara que la major part de el camí és fàcil, de desnivell moderat, i ben indicat, la llarga distància i el mal terreny en alguns trams augmenta el cansament i el grau de dificultat.

Sortim de l'aparcament de Torre de l'Àngel, a la carretera de Terrassa a Talamanca, als afores de Matadepera i a uns 45 minuts en cotxe de Barcelona. Encara que és bastant gran, pot estar molt ple si no s'arriba d'hora.

Sortint per la pista des de l'aparcament, a uns 400 metres cal agafar un desviament que hi ha just abans del revolt, per un camí que puja a mà dreta. A un quilòmetre de l'inici, es troba l'aparcament de Can Robert, des d'on també es pot començar aquesta i d'altres rutes pel parc. Després de creuar l'aparcament, es gira a la dreta, prenent un sender indicat amb marques blanques i verdes. Just després es passa al costat d'una petita bassa d'aigua.

Comença un tram de fort pendent, on es troben les tombes medievals de Can Robert, delimitades per tanques de fusta. A dalt,s'arriba novament a la pista ampla principal que va cap a la Mola. Ja comença a haver-hi bones vistes dels penya-segats, boscos i municipis de les rodalies. Uns 500 metres després hi ha una bifurcació senyalitzada. Tots dos camins pugen a la Mola: el de davant va més directe, però amb més pendent i sobre les roques, mentre que el de la dreta, que és el Camí dels Monjos, segueix per pista per un terreny fàcil. Nosaltres agafem aquesta segona opció.

Es passen un parell de bifurcacions, ben indicades, i s'arriba a un tram d'escales a la dreta. Cal seguir tota l'estona les indicacions blanques i verdes que indiquen la Mola. Sobre el quilòmetre 4, després d'una forta pujada pel bosc i el vessant de la muntanya, comencem a tenir unes magnífiques vistes del cim de La Mola davant nostre, i als costats els massissos rocosos del parc, a més de les poblacions dels voltants i Montserrat. Ja queda tot just un quilòmetre de pujada fins a coronar la Mola, que, amb els seus 1104 metres, és el cim més alt de parc. A dalt es troba el Monestir de Sant Llorenç de Munt, que dóna nom a parc. Es tracta d'un preciós monestir romànic, del segle X. Hi ha un bar i també es pot visitar l'interior de l'església, molt fosc ja que la llum només entra per les diminutes finestretes. Quan vam anar, hi havia moltíssima gent tant al monestir com en els prats i camins del voltant del pic.

Baixem de la Mola per l'altre costat, seguint les marques blanques i verdes cap al Coll d'Eres. Tot just 500 metres després, es deixa enrere l'herba i cal prendre una desviació i començar a caminar per sobre de la roca. Dos quilòmetres més endavant, després d'una empinada pujada per pedres, arribem a una pista més agradable, per un bosc de roures i alzines, en el qual podem gaudir del típic paisatge de tardor. Ens queden dos quilòmetres més fins a començar la pujada a l'Montcau, a l'arrodonit cim gris s'alça davant nostre. L'ascens és tot recte, caminant sobre la roca, per una zona delimitada per cordes a terra, i havent d'escalar algun petit monticle. L'última part cal pujar-la per on es pugui, ja que no hi ha cap camí, i probablement es necessitin peus i mans per agafar-se. Així, uns 10 quilòmetres després de començar l'excursió, arribem al cim del Montcau (1057 m). La Mola es veu ja molt lluny.

Baixem per l'altre banda, per la continuació del camí, i seguim cap a l'oest. Deixem un prat a l'esquerra i continuem per zona rocosa, a la qual també hi ha cordes a terra. Un quilòmetre després arribem a una desviació i agafem el camí a la dreta, per una pista asfaltada en lleugera baixada. Aquest ens porta fins a la carretera, on hi ha una oficina d'informació del parc. Cal creuar la carretera i pujar les escales que hi ha a l'altre costat, que porten a l'interior d'un bosc.

Una estona després passem per la Bassa de la Mata. Anem seguint les marques blanques i vermelles que indiquen el Coll de Boix. Un quilòmetre i mig més endavant, ens desviem per un camí estret que surt a l'esquerra. Sobre el quilòmetre 15 de la ruta, arribem al Coll de Boix, senyalitzat per un monticle de pedres. Hi ha vistes llunyanes de la Mola i el Montcau. 800 metres després trobem una bifurcació i seguim recte, cap al Turó de la Pola. Si no voleu pujar aquesta muntanya, podeu continuar pel camí de l'esquerra, que s'endinsa al bosc i s'ajunta més endavant amb la nostra ruta. Després de 300 metres de pujada, arribem al cim de Turó de la Pola (930 m), indicat per un vèrtex geodèsic.

La baixada del Turó de la Pola, cap a l'esquerra, no és fàcil, ja que el terreny és escarpat, no hi ha cap camí marcat i t'has de guiar per la intuïció. Un cop a baix, ens trobem amb un dipòsit d'aigua cilíndric. Allà girem a la dreta, agafant una pista ampla. Molt aviat arribem al Coll de les Treus Creus, una àrea tranquil·la per descansar on vam tornar a trobar gent (feia una estona que no vèiem ningú).

Prosseguim el camí cap a Castellsapera, havent de sortejar diversos monticles de pedra, algun dels quals cal baixar de cul. Finalment, ens trobem una gran mola de pedra que sembla difícil d'esquivar, però no ho és tant. Cal anar amb compte, però es pot vorejar per ambdós costats (nosaltres ho vam fer per l'esquerra). Just darrere s'alça ja l'imponent i rocós Castellsapera, encara que no es veu per on s'haurà de pujar.

El següent tram, anem enganxats a la paret de roca, als peus del cim. Després el camí, sense allunyar-se molt de la roca, s'endinsa entre els arbres, i en un punt cal passar per sota d'un curiós arc de pedra natural. La pujada al cim s'ha de fer per uns estrets canals entre les parets de roca i les arrels dels arbres. Encara que s'han d'utilitzar les mans per enfilar-s'hi, no és tan difícil com sembla i ho vam trobar molt divertit. Després de pujar el primer canal, hi ha dues opcions, totes dues grimpant per la roca: la de l'esquerra puja al cim sud del Castellsapera, més petit, i la de la dreta al cim nord, més extens. Vam pujar a ambdós cims i vam dedicar uns moments a gaudir de les vistes.

Reprenem el descens i 2 quilòmetres després prenem un desviament a l'esquerra. Uns 300 m després sortim a cel obert i girem a la dreta, fent un revolt de 180 graus (s'ha de mirar enrere o no es veu aquest camí). Un quilòmetre després, en arribar a una altra gran mola de roca, cal envoltar-la cap a l'esquerra. D'aquesta manera, es baixa fins a la pista, que s'ha de prendre cap a l'esquerra. Després d'un quilòmetre de descens, arribem a unes cases de la població de Matadepera. Baixem un petit tram camp a través al costat d'una de les cases i, finalment, girem a la dreta pel carrer de Camí de Puigcodina. Després agafem el carrer dels Rourets, que és el primer carrer a l'esquerra, i baixem entre luxoses mansions fins a la carretera, a la qual sortim ja pràcticament al costat de l'aparcament de Torre de l'Àngel.